Ángel Martínez
Josep Maria Cadena. El Periódico

Ángel Martínez. Pintures
Josep M. Cadena
El Periódico. 2 de septiembre de 1994

Ángel Martínez (Barcelona 1966) empezó a pintar en 1979 y ha cursado los estudios oficiales. Expone en colectivas desde 1985 y su dicción artística es interesante. Aún está en formación, pero dispone de su propia iconografía, centrada en el cuerpo humano en plena acción. Sus figuras suelen ser gruesas, con piernas potentes y pies dispuestos para un largo camino. Sin embargo, como sus últimos cuadros los dedica al deporte ciclista, se ha contenido en los volúmenes en beneficio del ritmo. El color es alegre y la voluntad de describir la vida que tiene el pintor hace que sus obras sean muy activas. Creo que sus posibilidades son amplias.

Obra clásica de Àngel Martínez
Josep M. Cadena
El Periódico. 7 de diciembre de 1995

Àngel Martínez practicaba hasta ahora una pintura ciclópea. Sus albañiles y ciclistas eran todo músculo y sus mujeres con el carrito de la compra o el cochecito del niño, así como en pose de Venus, ofrecían siempre una anatomía potente. Todos sus personajes tenían los pies grandes y la impresión general que podía extraerse de sus cuadros era que tras ellos había una gran voluntad artística en marcha.
Pero aunque la pintura de Àngel Martínez tenía evidente fuerza, estaba necesitada de un cierto autocontrol. Y el mismo es el que se advierte ahora cuando, quizá después de un recorrido por Grecia, las figuras se han afinado, las actitudes resultan más rítmicas y los colores ofrecen un mayor contenido explicativo respecto a las diversas sensaciones. El amplio potencial pictórico que hay en él se ha perfeccionado al disciplinarse de acuerdo con la temática clásica. La misma puede representar una etapa más o menos larga en su hacer de pintor joven, pero no sólo le será útil para seguir avanzando sino que representa en sí misma un importante logro artístico.

Realidad y mito en Àngel Martínez
Josep M. Cadena
El Periódico. 24 de enero de 1997

Àngel Martínez es un pintor joven que siente la acción como principal motivación artística. En sus primeros cuadros destacó el esfuerzo que con brazos y piernas realizaban sus figuras humanas, representativas de diversos sectores de la sociedad. Así le pudimos ver obreros de la construcción y mecánicos en plena labor; amas de casa que arrastraban el carrito de la compra; jóvenes madres que empujaban el cochecito con el niño dentro; ciclistas en pleno esfuerzo…Lo importante era el músculo, el trabajo del cuerpo en función de una meta, que en el ciclista estaba al final de la etapa y en los demás se intuía en la satisfacción por la labor bien hecha.
No representaba la acción únicamente por ella misma, sino con el fin último de la realización humana. Quizá por ello ahora ha ampliado sus símbolos y ha conectado con el mundo mitológico. Pero en el mismo la figura principal es el centauro –mitad hombre, mitad caballo- que une a la razón humana la celeridad característica de los equinos. Es, a mi entender, una nueva alegoría que explica la importancia que, consciente o inconscientemente, el pintor concede a la movilidad como medio para conseguir nuevas experiencias y entender la sociedad en su conjunto. De este modo las ideas, que eran patrimonio exclusivo de los dioses, se instalan en la Humanidad, la cual llega a ser la máxima representación de la armonía entre las formas y el pensamiento. En ello se aplica con provecho Àngel Martínez.

Àngel Martínez. Pinturas y dibujos
Josep M. Cadena
El Periódico. 20 de febrero de 1998

Los trabajos de los hombres y los placeres de los dioses que los gobiernan están en la pintura de Àngel Martínez. La mitología griega y romana le inspira desde hace tiempo, pero sin que por ello olvide al ciudadano de hoy en día que corre, desnudo y en compañía de su perro, por las orillas mediterráneas. Alude a nuestros ancestros, pero lo hace para describir nuestros afanes de regeneración. Es un pintor joven que va a más.

Àngel Martínez. Pintura
Josep M. Cadena
El Periódico. 9 de septiembre de 2005

Las naturalezas muertas que expone Àngel Martínez son representaciones de diversas personalidades humanas. Cactus, botellas, cafeteras y otros variados elementos tienen sentido humano por sus activos colores.

Àngel Martínez. La pintura, travessant de l’objecte al subjecte
Àlex Mitrani

L’art és fet de paradoxes. Allò aparentment obvi, allò que se’ns dona a veure simplement, pot remetre a una experiència contemplativa intensa. Hi ha un gènere pictòric que combina una superficialitat al·lucinant amb una profunditat serena i intensa: la natura morta. Un mateix nervi uneix la presència banal de coses alienes i aturades amb la fascinació enigmàtica que la seva traducció en imatge produeix. En reduir-se al màxim els aspectes narratius, descriptius i simbòlics (per retrobar-los en el fons de la qüestió), la imatge adquireix una mena d’essencialitat primera. La complexitat del gènere es tradueix en la diversitat de denominacions i demostren la dificultat de definir-lo i abastar-lo en totes les seves dimensions. Amb “bodegó” descrivim els tipus d’elements representats que són aquells que es troben al rebost i que tenen que veure amb la cuina i el menjar. Podríem especular sobre aquest origen alimentari que remet a la sensualitat de manera molt explícita. Amb “natura morta” ens aproximem a una concepció més severa i transcendent, però el matís funerari de vegades pot portar a confusió. “Still life” que seria “vida silenciosa o quieta” deixa intuir millor el tipus de recepció que s’indueix. Hauríem d’unir tots aquests termes per arribar a esbossar una teoria d’un gènere tant subtil. Gaston Bachelard afirmava que és meditant l’objecte com el subjecte té més possibilitats d’aprofundir-se. Podem aplicar-ho a la natura morta: és l’àmbit de l’objectualitat subjectiva.

Àngel Martínez ha fet els últims anys un esforç solitari i rigorós que ha donat peu a una revolució en la seva producció artística. Fins ara s’havia caracteritzat per una preponderància del dibuix, amb el qual creava unes personals figures humanes de canons excessius. Entre un dramatisme existencial i certa ironia basada en allò grotesc, se situava en la tradició onírica i expressionista d’un Joan Ponç. Amb les natures mortes passa a un treball on l’essencial és el plantejament de problemes plàstics. Si tractéssim d’establir una genealogia d’aquestes obres ens podríem remetre als cactus de Georg Scholz, característics de la Neue Sachlichkeit del anys vint o al Purisme d’Amédée Ozenfant i Charles-Edouard Jeanneret (Le Corbusier). Però Àngel Martínez no cerca la malenconia dels alemanys ni la matemàtica visionària dels francesos. D’una banda, escull elements nets, clars i compactes. Combina formes geomètriques elementals amb els objectes més simples i humils. L’ampolla, els gerros, fruites, tasses o capses tenen una familiaritat que les separa de l’anècdota per apropar-les a l’arquetip. D’altra banda, entre ells inclou també elements orgànics, cactus, petxines, cargols de mar, punxeguts i bells, que introdueixen un cert grau d’estranyesa. Però allò que domina és l’actitud analítica. Els colors són plans i les textures compactes, característiques de l’oli sobre fusta. El tall meridià que produeix el pla de suport dels objectes actua com un horitzó. Les ombres han anat desapareixent en moltes de les composicions, situant encara més les figures en un àmbit d’idealitat. Hi ha una necessitat d’aclarir, de distingir, separar, designar. Es tracta d’una precisió i netedat que és una altra de la que permeten/indueixen els programes informàtics de disseny gràfic. En comparteix certa lògica de la definició, la seqüencialitat i la deriva, però la pintura dona molta més llibertat combinatòria i lingüística i, per això, és més difícil. A l’obra d’Àngel Martínez hi ha el que podríem entendre com un elogi de l’obvietat, però està marcada per unes regles internes d’ordre plàstic. Els nombrosos i delicats estudis previs que realitza podrien ajudar a apreciar, si un dia els arriba a mostrar, el procés de reflexió prèvia que implica.

El que veiem en aquestes pintures no són coses, no són objectes, són entitats plàstiques, unitats d’un sistema imaginari, en el sentit literal del terme, destinat a fer-nos reflexionar a partir d’una seducció inicial. Són, doncs, petites màquines plàstiques que ens mostren una lògica pròpia però que, alhora, estimulen els nostres sentits. Transiten de l’objectualitat a una vida autònoma en la que podem reconèixer, com en un mirall, les nostres pròpies necessitats, subjectives, d’equilibri, de meditació i de gaudi.

Figures impossibles
Luis Casado

Figures impossibles es el título de la presente muestra del pintor Ángel Martínez. Un título lo suficientemente concreto y útil para situar esta nueva entrega, tanto dentro de unos parámetros formales como de uno u otro modo se han venido situando de manera harto elocuente en la estela estilística impresa por el trabajo hasta ahora realizado por Ángel en las aguas de la pintura, como en un mucho más obvio discurso extraído de la literatura artística centrada en el estudio del mundo de la percepción, de la semiótica y del ilusionismo visual. Un título también, a pesar de todo, aún lo suficientemente generoso y disperso, polisémico y poliédrico, como para desatar cábalas y conjeturas, análisis otros; figuraciones. Veamos algunas. La primera de éstas tiende a la equiparación entre la forma orgánica, natural, humana y la forma artificial, construida, geométrica, bajo la ambigua noción unificadora de “figura”, como punto de partida. En este sentido, la equivalencia, con anverso y reverso, que Ángel traza con picardía i artería -de “gazapos” sabe mucho este hombre, como veremos- entre una suerte de construcción formal -las “figuras imposibles” de los manuales de la escuela “arnheimiana”- cuya concreción real jamás trascenderá el terreno de lo mental y el juego que él mismo como artista constructor lleva a cabo con sus figuras humanas en un ámbito –el cuadro- que es objetual y mental, real y ficticio al tiempo, es evidente.
La segunda, quizás la más interesante, nace de esa personal dedicación a la “res aedificatoria” –donde piernas son columnas, pies, basas y cabezas capiteles- que caracteriza el trabajo de Ángel y muere o se diluye mansamente en los terrenos de un conflictivo psicologismo. ¿Podríamos, en este sentido, interpretar ese acentuado ejercicio de manierismo exacerbado, esa suerte de rotunda “papiroflexia carnal”, esa prestidigitación con las carnes –ilusionista, mágica y en el fondo siempre graciosamente increíble-, como el resultado de una tortuosa y paralela descoyuntación mental? ¿se trata de una mera cuestión lúdica –exenta por tanto de todo componente del cariz apuntado-, de un simple ardid cuyo objeto no es otro que el poner en funcionamiento los mecanismos de un cierto virtuosismo técnico y formal?. Yo diría que Ángel está simplemente ebrio de juego, locamente tocado por la gracia del artista, borracho de arte. Y si no fuera así ¿habríamos de condenar al fuego abrasador del diván freudiano, o directamente al oculista, a otros insignes deformadores del pasado? ¿Qué sería del arte sin los ignorados artistas del románico, sin el gran Domenico Theotokopulos, sin el Parmigianino y el Buonarotti, sin Rubens, sin el de Fuendetodos, sin Soutine ni Bacon, sin Moore y la plana mayor del surrealismo, sin Rouault ni Permeke, sin Kokoschka ni Miró, sin Picasso ni Modigliani, sin Schiele, sin Daumier ni Crumb, sin Botero ni Giacometti, sin las gentes del “body-art” y de la “performance?
El arte, como precisa construcción visual y mental, que se requiere tanto en su afán de objetivación de lo interno, en su búsqueda de expresión y de comunicación, toda dimensión biopsicológica del individuo queda trascendida y excusada, incluso en los casos donde la existencia de una patología psicosomática es manifiesta. No hay arte sin enfermedad, en especial sin la enfermedad del “ver diferente”, del “ser otro”. El arte es por ello, en estos tiempos de asibilidades y materialismos, en cierto modo, una figura de delito. El arte, y esta es la tercera de mis figuraciones, finalmente, es un sistema de figurar, un sistema de concretar y de suponer al tiempo. El arte es una figura de dicción: un modo de habla carente de método. Es una figura gramatical, un vocablo, un imposible. Una ausencia. Una ausencia cuya presencia deducimos por eliminación de todo lo que es obvio y cuantificable, por la supresión de la razón. El arte es, en esencia, una figura imposible, una entelequia, una convención. “Ceci n’est pas une pipe”, mas “ceci n’est pas l’art”. Es una ilusión, un espejismo, un engaño, un trampantojo; es una figura. Una figura de ilusión. Algo mágico. Es una figura de un conejo blanco saludando desde una negra chistera. La chistera es el mundo, el continente; el arte es el contenido. Un gazapo que corre libre y sin sentido.
La imagen es tan precaria como el arte, pero el arte es también tan preciso y obvio como un edificio, como una construcción de sólida piedra. Como el hombre genuflexo y contorsionista en manos de Ángel. El arte, a estas alturas de civilización, existe sin imágenes que lo justifiquen. El arte se manifiesta, acontece. Tiene el don de ser un suceso de fe. Una creencia. Y una evidencia para quienes, aún momentáneamente, lo han vivido. Por eso Ángel no es, en esencia un pintor de imágenes, sino de figuras imposibles, de engaños, de excusas: un hacedor de arte. La imagen retiniana acaece, ocurre, pero no sin arte. La imagen es una imposición del entorno, un fenómeno ateo, una obviedad laica. La imagen nace para ser reproducida, cuantificada, visionada. El arte para ser sentido. La figura sin el arte es sólo imagen, suceso retiniano, una imagen carente de imposibles, carente de encantamientos. En fin, harto ya de figurar, les dejo con quien –este inagotable Ángel- sabe de verdad del tema. ¡Ah! …y con su varita mágica, figura sin la cual todo lo dicho sería imposible.

Àngel Martínez i el cos humà
Jaume Socías Palau

La voluntat de transgressió de l’art contemporani és tal vegada una de les seves grans constants, però ja ho sabem, tota novetat acaba per convertir-se en rutina; tota revolució, en repetició i plagi, gratuït i sense sentit. Ha fet bé, doncs, l’Àngel Martínez en mostrar-nos les creacions més agosarades al costat dels seus estudis, aquests petits dibuixos perfectes de tècnica i traç. Aquí és on es veu el perquè d’una pintura, els seus fonaments, és a dir els treballs perfeccionistes d’aquest professor de dibuix artístic a l’Escola de Llotja que pot ensenyar als seus alumnes la disciplina que s’imposa a si mateix…per trencar després i deixar-se portar pels més valents expressionismes.
Tota l’obra ara exposada gira a l’entorn del cos humà i ho fa amb una rauxa distorsionant i violenta, basada, però, sobre un coneixement minuciós de l’anatomia i mitjançant unes tècniques molt acurades i personals de la pintura i el dibuix. Aquesta dedicació a l’estudi del cos masculí i femení té un gran rerafons de classicisme, tal com ho demostren moltes de les obres exposades: amazones, centaures, Adam i Eva, figures de màrtirs i d’herois, tota una barreja, ben mediterrània, de cristianisme i de mitologia pagana, plena de petits detalls significatius d’abillament. Però, contraposant-se a aquest vessant antic, trobem la sorprenent distorsió i la dramàtica insistència dels cossos cargolats i dels membres projectats com a punxes. No cal que el pintor ens digui que és un admirador d’Egon Schiele, perquè el seu art és moltes vegades tan dramàticament expressionista com el de l’artista austríac, que, per cert, com el nostre pintor, fou un dibuixant excepcional. La gran diferència, no obstant això, és que l’Àngel Martínez se’ns presenta com molt menys obsessiu de la crua sensualitat, cercant només l’expressió abstracta de l’angoixa, la seva expressió artística. Vol fer-nos veure, això sí, el cos humà ple de dolor, però recalca més la seva arquitectura que no pas la carn i les entranyes. I continua, per cert, aquelles deformacions –sobretot a les extremitats inferiors- que tant havia practicat, tot seguint una tradició ben nostra del temps del Noucentisme.
La tècnica té el màxim d’interès en tots els casos: en el dibuix, la base del seu art, la línia ha de sorgir d’un fons de preparació molt dominant, d’aspecte quasi marmori. A la pintura passa el mateix: traços de color forts enriqueixen el fons i arriben a incorporar-se als cossos de quasi totes les figures. El resultat de la matèria pictòrica s’acosta a l’aspecte de les pintures murals, amb la pasta i els colors escrostonats que es barregen amb les mirades al·lucinades dels personatges, que ens produeixen l’efecte que estem descobrint les pintures al fresc d’una civilització diferent.

Les figures d’Àngel Martínez distorsionades pel pes de l’expressió
Montse Jové. El 3 de vuit

Es fa cada cop més rar veure pintura figurativa, potser perquè des de fa molts anys l’habitud de criteris, gustos i mercats s’ha decantat per l’abstracta: potser perquè a la figuració se la jutja més severament, o tal vegada, s’ha ressentit d’estar al mateix calaix que la pintura imitativa, la de la còpia per la còpia i la del cromo. També és possible que l’ombra dels grans mestres figuratius pesi tant en la pintura que en coarti tota temptativa seriosa d’afrontar-la.
Bo i que avui, mirant com van les coses de l’art, és difícil sostenir la falsa antagonia figuració-abstracció, encara ronden molts prejudicis i complexos entorn de la pintura. Raó per la qual és interessant mirar de prop aquells pintors que semblen desempallegar-se’n. Aquest és el cas d’Àngel Martínez, un pintor jove, que aquest cap de setmana ha clos la seva exposició al Fòrum Berger Balaguer.
Plena de no encoberts referents a la història (que van del classicisme al noucentisme, de Brueghel i Schiele a Matisse, Feininger o Picasso), la seva obra cerca a través del dibuix i el moviment una via expressiva per on fer aparèixer el sentiment.
D’entrada, la pintura d’Àngel Martínez és una pintura d’accents aspres i d’una rudesa mal dissimulada que remarquen, també les seves figures contorsionades i de grans peus. Tanmateix, dessota la deformitat, en el joc tancat de corbes i contracorbes, hi ha un exquisit i subtil manteniment de les proporcions que denota la sòlida i clàssica trajectòria de Martínez en el dibuix. Precisament, és en el dibuix el giny que posa en moviment tots els elements d’una composició extraordinàriament apamada.
Les formes sorgeixen gràcies als perfils fortament assenyalats per la línia, que a vegades és pesada com un solc negre clavat en la massa de color i d’altres és tènue i filiforme. El color és dens o transparent, modulat en tonalitats poc intenses que bé omplen certes superfícies, o bé compendien a l’espessor del contorn les ombres dels cossos i l’àrea de penombra de l’espai.
De tal manera que figura i fons, cos i paisatge resten com amalgamats, sense confondre’s, i mantenint una relació de mútua pertinença. Sobre una terra mòbil i canviant es dreça la figura: gran, fràgil, diàfana, lacerada com una seda al vent, construïda amb línia o amb breus frases de color que s’interrompen o es repeteixen com una successió d’ecos.
Martínez entén la figura com a arquitectura corporal, una construcció distorsionada pel pes de l’expressió tràgica i angoixada (Centaure ferit de mort), folla (Dansa en roig), tranquil·la (Maternitat), malenconiosa (La font). Amb tot, els personatges de Martínez no estan exempts de tensió i agressivitat que reverbera en una pintura inquieta i polèmica. Àngel Martínez va néixer a Barcelona fa trenta-dos anys i és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, estudis que va simultaniejar amb el treball d’investigació que portà a terme al taller del pintor Joan Torras Viver de Sant Feliu de Llobregat. Des de 1994 és professor de Dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics Llotja, de Barcelona.